Sabem què ens fem? (11)

Igual com vaig fer en l’última entrada, segueixo aplicant el mateix mètode per analitzar la reflexió del comentari: “Sabem què ens fem?” (3). En aquest cas, la premissa era: “L’educació i els bons exemples ajuden a tenir un millor comportament individual i col·lectiu”. La conclusió  era: “L’educació i el bon exemple no garanteixen un millor comportament individual i col·lectiu”

Quin podria ser el núvol corresponent? Jo proposo el següent:

 

El conflicte es pot llegir de la següent manera:

Per  Viure el millor possible tan individualment com col·lectivament, la gent ha de prendre decisions segons els seus interessos.

Per  prendre decisions segons els seus interessos, la gent ha d’acceptar que l’educació i el bon exemple no garanteixen un millor comportament individual i col·lectiu.

Però també:

Per Viure el millor possible tan individualment com col·lectivament, els interessos d’un mateix no haurien de perjudicar els interessos individuals dels altres.

Per no perjudicar els interessos individuals dels altres, l’educació i el bon exemples han de ser indispensables per assolir un millor comportament individual i col·lectiu.

De nou és bo recordar que molt sovint quan verbalitzem aquest tipus de relacions que constitueixen un conflicte, problema o situació d’una certa paradoxa, veiem que el que semblava evident ja no ho és tant.

Sembla clar que una forma de conscienciar a la gent que una societat justa i millor, en la que els interessos individuals es potenciïn, però no perjudiquin els interessos dels altres, és mitjançant una bona educació i un bon exemple.

Si ens fixem, les religions han intentat sempre conscienciar sempre a la gent  per fer bones obres, i a la vegada els seus grans líders o personatges referents han estat exemples del bon comportament i de respecte vers els altres.

També sembla clar que per viure el millor possible tan individualment com col·lectivament, la gent ha de prendre decisions que asseguri els seus objectius o interessos. Sembla difícil imaginar una societat millor en que la gent hagués de renunciar a tenir objectius o interessos personals de desenvolupament. Totes les teories psicològiques recolzen aquestes tesis. De la mateixa manera, per viure el millor possible tan individualment com col·lectivament,   també sembla evident que els interessos individuals d’un mateix no haurien de perjudicar els interessos individuals

dels altres. Si això no fos així ens trobaríem més en un sistema en concordança amb la llei del més fort que en el de un sistema basat en el respecte i la justícia social.  Probablement més d’un puguem pensar que sembla ser així, però també aleshores pensem que això no pot ser i s’ha de millorar.

I respecte a la relació: la gent ha de prendre decisions segons els seus interessos però la gent ha d’acceptar que l’educació i el bon exemple no garanteixen un millor comportament individual i col·lectiu. Hi podem estar d’acord en gran mesura, però sembla la més feble, o en tot cas, la que menys ens convenç. Que la gent pren o ha de prendre decisions tenint en compte els seus interessos sembla evident, però la nostra acceptació de que a vegades, o sovint, l’educació i el bon exemple no ho garanteixen ens incomoda. Sabem que és així, perquè la humanitat ha donat sobrades proves d’irracionalitat en molts moments. Cóm podem qüestionar o superar aquesta relació?

Apunto: Pensant o tenint en compte, que la presa de decisions es fa tenint en compte bàsicament quatre factors: Què aconseguirem al  fer una acció determinada? Quin esforç comportarà aconseguir els guanys d’aquesta acció? I què perdem al produir aquest canvi?, així com Quina raó de fons hi ha per canviar?

L’educació i el bon exemple serviran per prendre bones decisions sempre que tinguem molt ben respostes aquestes preguntes.