MILLORA DE LA INTEL·LIGÈNCIA I EL RAONAMENT

En l'entrada del passat dia 23, exposava la definició d'Intel·ligència i Raonamet segons Edward De Bono, l'autor del concepte Pensament Lateral.

De Bono, generalment posa un exemple per diferenciar els 2 conceptes, fent una analogia amb un cotxe i un conductor. El cotxe pot tenir un motor potent, un sistema de canvi perfecte i una suspensió meravellosa, però l'habilitat del conductor és quelcom diferent. De fet, la mateixa potència del cotxe pot exigir una habilitat especial. La potència del cotxe no assegura de cap manera l'habilitat del conductor. En aquesta analogia, l'enginyeria del cotxe correspon a la intel·ligència innata, i l'habilitat del conductor correspon a la capacitat operativa que anomenem raonament o pensament. Treure el màxim profit del cotxe requereix la màxima habilitat per conduir-lo.

Certament les persones tenen una intel·ligència innata, i també és cert que es pot millorar una mica. Però el que si es pot millorar molt, és la nostra capacitat de pensar. Podem aprendre tècniques, eines, fer pràctiques, i al cap de poc temps, la nostra capacitat de pensar i de generar idees s'haurà incrementat molt significativament. 

De Bono va dedicar quasi quasi tota la seva vida a crear i difondre tècniques per millorar la nostra creativitat i capacitat de pensar.

NOTA. Al fer aquesta entrada he vist que l'any passat, Edward De Bono va traspassar. Com he fet en aquest blog respecte a algunes persones que considero fonamentals per la seva aportació a la millora de la humanitat, la propera entrada serà un obituari / homenatge a ell.

INTEL·LIGÈNCIA I RAONAMENT

 Molt sovint es considera que Intel·ligència i Raonament són el mateix. S'ha suposat que la gent intel·ligent, pensa bé o sap raonar amb claredat i profunditat. Això comporta donar per suposat dues coses:

Primera: Si tens una alta intel·ligència, no és necessari que facis res per ser un bon pensador.

Segona: Si tens una intel·ligència baixa, per més que t'esforcis, la teva capacitat de raonar millorarà molt poc.

Tenint en compte aquests supòsits, el que succeeix és que es fa molt poc per millorar la nostra capacitat de raonar. I això també es dona a les escoles i els plans d'estudis. De fet, és quasi excepcional trobar plans o escoles que tinguin assignatures dedicades a aprendre o millorar la capacitat de pensar.

Ara bé, si la nostra concepció del que és el raonament i la intel·ligència és  diferent del que donem per suposat, aleshores s'obre tot un nou paradigma.

Si, com defineix Edward De Bono, Raonar és una tècnica operativa mitjançant la qual la intel·ligència actua sobre l'experiència, amb un propòsit, aleshores si que podem desenvolupar eines, tècniques i exercicis per tal de millorar aquesta capacitat.

En moltes de les entrades d'aquest blog -i sobretot en la primera fase- s'han citat o explicat algunes d'aquestes tècniques. 

MÈTODE SOCRÀTIC

El Mètode Socràtic, tanbé conegut com Maieútica, és de caràcter inductiu basat en la dialèctica. Consisteix a fer aflorar, com si es tractés d'un naixement -d'aquí en ve el nom-, la veritat concebuda com quelcom que s'argumenta que és latent en la ment humana. Per tal d'aconseguir-ho, s'interroga a l'interlocutor pel que fa a una qüestió i, llavors, volent rebatre la seva resposta mitjançant l'establiment de pressuposats conceptes generals, se li demostra el suposat error que hi havia. Amb aquest mètode, s'arriba a un concepte nou que pretén substituir l'anterior, que semblava erroni.

L'estil socràtic o dialògic és el que es basa en preguntes per tal que el receptor mediti i trobi la resposta ell mateix.

El mètode segueix una sèrie de passos per acostar l'interlocutor a la veritat, com si l'interlocutor no sabés arribar a "la veritat" per ell mateix:

1. Es planteja una qüestió
2. L'interlocutor hi dona una resposta, que immediatament és discutida o rebatuda pel mestre.
3. A continuació, se segueix una discussió sobre el tema que confon l'interlocutor. Aquest moment de confusió, d'incomoditat per no veure clar quelcom que abans del diàleg es creia saber perfectament, és una condició necessària per a aprendre. En molts d'aquests casos l''interlocutor pot " fer-se mal", ja que moltes d'aquestes respostes poden causar dolor sentimental i psicològic. Això és, perque en cert mode, s'accepta el fet que ens hem equivocat i canviem la nostra manera de pensar.
4. Després d'aquest moment de confusió, la intenció del mètode maièutic és elevar-se progressivament a definicions cada vegada més generals i precises de la qüestió que s'investiga (la virtut, la ciència, la bellesa...).
5. La discussió conclou quan l'alumne, gràcies a l'ajuda del mestre, aconsegueix assolir el coneixement precís, universal i estricte de la realitat que s'investiga.

Una adaptació informal d'aquest mètode podria ser:

1. Es fa una pregunta, que com més intensa és, més llarga és la conversa, i com més laxa és la pregunta, més curta és la conversa.
2. L'altre persona respon, si sap la resposta, i sinó, simplement pregunta el que no ha entès de la pregunta.
3. Es forma un diàleg maièutic de preguntes i respostes, en les que la resposta és opcional, però la pregunta és necesària per poder pasar el torn. Si no es compleix aquest requisit, el joc acaba ràpidament.
4. Es pot arribar a una nova realitat, o es pot entrar en "final de coneixement", moment en què cap dels interlocutors sap la resposta.
5. Després del final de coneixement, es pot començar una nova conversa maièutica amb una altra persona a partir del punt de "final de coneixement"

Es poden extreure moltes conclusions a partir de l'estructura del mètode:

- Com més elevada és la pregunta, més conscient s'ha de ser per poder dialogar.

- S'han de respectar les lleis que governen la sintaxi, tant per dialogar com per crear noves paraules.

- A través del diàleg maièutic, dues o més persones parteixen de coneixements diferents i arriben a un mateix coneixement més elevat. Si les posicions són molt pròximes, l'aprenentatge és molt petit.

La idea bàsica del mètode socràtic d'ensenyament consisteix en el fet que el mestre no inculca a l'alumne el coneixement, ja què refusa considerar la seva ment un lloc buit on es poden introduir diverses veritats; per a Sòcrates, és el deixeble qui extreu de si mateix el coneixement.

MÈTODE CIENTÍFIC

El mètode científic és un conjunt de tècniques utilitzades per investigar fenòmens, adquirir nous coneixements, o corregir i integrar coneixements previs. Per tal de poder-se qualificar de científic, un mètode d'investigació s'ha de basar en la recol·lecció d'evidència empírica, observable i mesurable, emprant els principis de raonament lògic. El Termcat defineix el mètode científic com aquell «procediment de recerca que es basa en processos lògics del pensament i que s'organitza per relacionar dades i generalitzacions, amb l'objectiu de proposar i contrastar explicacions d'esdeveniments perceptibles». Aquestes tècniques permeten reunir un cos de dades fruit de l'observació i l'experimentació a partir de les quals es poden formular teories.

La principal característica que distingeix el mètode científic d'altres mètodes d'adquisició de coneixement és que els científics tracten de deixar que la realitat parli per si mateixa, i que recolzi una teoria quan se'n confirmen les prediccions i la desafii quan les seves prediccions resultin ser falses. Hi ha un seguit de característiques identificables que distingeixen la investigació científica d'altres mètodes d'obtenció de coneixement. Els investigadors científics proposen hipòtesis com explicacions dels fenòmens i dissenyen estudis experimentals per posar a prova aquestes hipòtesis a través de les prediccions que es poden derivar d'ells. Aquests passos han de ser repetibles per protegir de l'error o la confusió de qualsevol experimentador concret. Les teories que abasten amplis dominis de la investigació poden unir moltes hipòtesis derivades independentment en una estructura coherent i solidària. Les teories, al seu torn, poden ajudar a formular noves hipòtesis o situar grups d'hipòtesis en un context determinat.

La investigació científica té la intenció de ser tan objectiva com sigui possible per tal de minimitzar el biaix. Una altra expectativa bàsica és la documentació, l'arxivament i l'intercanvi de totes les dades recollides o produïdes i de les metodologies utilitzades perquè puguin estar disponibles per a l'estudi curós i els intents que altres científics facin per reproduir-les i verificar-les. Aquesta pràctica, coneguda com la divulgació completa, també significa que es poden fer mesures estadístiques de la seva fiabilitat.

Hi ha dos pilars bàsics del mètode científic:

• El primer és la reproductibilitat, és a dir, la capacitat de repetir un determinat experiment en qualsevol lloc i per qualsevol persona. De la mateixa manera donades unes determinades circumstàncies tothom pot observar, amb els mateixos instruments científics uns determinats fenòmens. L'observació es distingeix de l'experimentació en què mentre aquesta darrera es pot reproduir a voler, la primera es produeix sobre fenòmens espontanis. Aquest pilar es basa, essencialment, en la comunicació i publicitat dels resultats obtinguts.

• El segon pilar és la falsabilitat. És a dir, que tota proposició científica ha de ser susceptible de ser falsada. Això implica que es poden dissenyar experiments -o que es poden fer unes determinades observacions, per mitjà dels instruments científics adients, sempre que es donin unes condicions determinades- que en el cas de donar resultats diferents als predits negarien la hipòtesi posada a prova. La falsabilitat no és altra cosa que el modus tollendo tollens del mètode hipotètic deductiu experimental.

Elements del mètode científic

L'observació és el procés pel qual hom visualitza un fenomen concret que posteriorment pot ser objecte d'experimentació amb les hipòtesis subjacents. L'observació permet constatar anomalies o paradoxes. Aquestes són l'origen de preguntes i interrogants amb què hom mira d'obtenir respostes. El mètode científic aplicat a l'experimentació de les hipòtesis derivades, dona conclusions per extreure'n coneixements científics.

La hipòtesi és una conjectura basada en el coneixement obtingut mentre es formula una pregunta, la qual pot explicar un comportament. La hipòtesi pot ésser molt específica, per exemple, el principi d'equivalència d'Einstein; o menys específic, per exemple, "espècies de vida desconegudes moren a les profunditats inexplorades dels oceans". El contrast hipotètic produïx verificacions a la hipòtesi plantejada. És una conjectura que deriva en unes conclusions que són les qui proporcionen justament el cos per al contrast hipotètica o alternativa hipotètica, fins i tot la nul·litat hipotètica. Aquesta, al seu torn, no deixa de ser una conjectura que mira de refutar o accepta la hipòtesi plantejada. La seua existència parteix del principi de falsificable, és a dir, la necessitat de poder falsificar unes conclusions per donar-les per vàlides. L'observació és el procés pel qual hom visualitza un fenomen concret que posteriorment pot ser objecte d'experimentació amb les hipòtesis subjacents. L'observació permet constatar anomalies o paradoxes. Aquestes són l'origen de preguntes i interrogants amb què hom mira d'obtenir respostes. El mètode científic aplicat a l'experimentació de les hipòtesis derivades, dona conclusions per extreure'n coneixements científics.

La predicció constituïx una conseqüència lògica que hauria de derivar-se hipotèticament de la hipòtesi plantejada. Una o més prediccions són seleccionades en paral·lel o conjuntament per tal de ser testades o falsificades. L'aplicació del falsificable hauria d'operar en la trobada d'una coincidència amb la predicció, és a dir, si aquesta és compleix, suma més punts per a la seua validesa. El contrast hipotètic permet donar més validesa o descartar-ne les conclusions sobre la base de la detecció de biaixos.

L'experiència posa a prova la validesa d'una hipòtesi i la seua predicció subjacent. Es tracta d'experimentar, és a dir, posar a la pràctica la hipòtesi per tal de mirar si la predicció es pot complir o no. És un procediment ordenat que es du a terme amb l'objectiu de verificar, refutar o establir la validesa d'una hipòtesi.

L'anàlisi s'extreu després de l'experiència. Separa la problemàtica en diversos components, els ordena, etc, per tal d'efectuar-ne deduccions, extreure'n inferències, etc, utilitzant la raó en situacions abstractes. S'encarrega doncs de formular-ne les conclusions. Aquestes tornen a posar-se en qüestió amb el principi de falsable. Aquesta nova fase la presenta la rèplica que es basa en una repetició de l'experiència si cal amb nous instruments, etc, i per part d'una altra persona, aliena a la primera.

El procediment

En general, totes les disciplines científiques empíriques segueixen aquests passos per arribar a coneixements vàlids:

1. Observació: consisteix a observar els fenòmens que succeeixen a la natura. Aplicar atentament tots els sentits en un objecte o en un fenomen per tal d'estudiar-lo tal com es presenta a la realitat. Posteriorment caldrà quantificar aquests fets observables.A partir d'aquestes observacions podem detectar un fet que no es pot explicar amb les teories que coneixem, o algun succés que les contradiu.
2. Formulació d'hipòtesis: donar raons lògiques que justifiquin per què passen aquests fenòmens. Plantejament mitjançant l'observació seguint les normes establertes pel mètode científic. Una hipòtesi pot definir-se com una solució provisional a un problema donat.
3. Experimentació: mètode que consisteix en l'estudi d'un fenomen reproduït generalment en un laboratori. És la fase en què investiguem, recollim informació i pensem per veure si les hipòtesis són correctes. La hipòtesi es comprova o es rebutja observant les proves i totes les dades relacionades amb ella.
4. Extracció de conclusions: Per veure si la hipòtesi inicial es confirma o no. Si és certa passem al pas següent; si no, hem de tornar a la formulació.
5. Elaboració d'una teoria: Una teoria es defineix com un conjunt de conceptes, definicions i proposicions interconnectades, que en especificar les relacions de les variables, ofereixen una visió sistemàtica dels fenòmens amb el propòsit d'explicar-los.

VIDA PLENA

Una de les preguntes més importants que ens podem fer al llarg de la nostra vida és: Cóm vull viure? o bé, dit d'una altra manera: Què vull fer amb la meva vida?

La proposta d'alguns pensadors - que són molt referents per a mi- te vesants a nivell personal i organitzacional (Goldratt i Russell) Es pot sintetitzar en la frase "Tenir una Vida Plena". Vida plena vol dir en aquest context "Viure amb significat". Viure de forma que entenguem cada una de les nostres àrees d'interès -família, amistats, vida professional, vida organitzacional, vida social- i en funció d'aquesta comprensió o coneixement, prendre decisions, segons els nostres objectius i valors, que tinguin un significat vivencial.

Per arribar a una Vida Plena hem de pensar amb claredat, hem de pensar com si fossim científics. Si ho fem així, podrem connèixer les causes i efectes que governen una situació, i aleshores estarem més preparats per entendre cada una de les nostres àrees d'interès.