En aquesta entrada he afegit imatges de l'arxiu on hi ha el llistat d'entrades en el blog des de l'inici (gener del 2013) fina a finals d'aquest 2022.
La propera entrada serà el 2 de gener. Per tant, us desitjo a tothom que en el proper any gaudiu de salut i pugueu assolir o apropar-vos a les vostres metes!
En algunes entrades recents, he escrit que vaig començar aquest blog el 2011, quan havis d'haver dit el 2013.
Avui faig un llistat orientatiu dels grups o sèries d'entrades de tot aquest temps, amb les dates de publicació. En alguns casos hi ha períodes discontinuats entre ellles.
Adaptació de les Lleis de la Robòtica als Equips Humans: 12/9/2016 - 3/10/2016
Conflictes: 25/2/2013 - 17/6/2013
Avaluació del rendiment individual en les Organitzacions: 13/10/2014 . 15/12/2014
Bases del Pensament Lateral: 4/2/2013 - 18/2/2013 i 18/10/2013 - 25/11/2013
Com aplicar el Raonament Lògic Creatiu: 26/10/2015 - 4/4/2016
Com inventar solucions clares: 16/2/2015 - 16/3/2015
Conceptes Sistèmics: 24/9/2018 - 26/11/2018
Diccionari Sistèmic: 14/1/2019 - 14/3/2022
Dues regles per als equips de treball: 10/10/2016 - 24/10/2016
El conflicte genèric en producció: 15/9/2014 - 6/10/2014
El conte del pagès i el lladre: 1/7/2013 - 21/10/2013
Els passos per implantar la teoria de les Limitacions: 24/3/2014 - 3/5/2014
Enfocament en els Valors Intangibles: 30/4/2018 - 25/5/2018
Ensenyar a Pensar: 15/6/2015 - 13/7/2015
Exercici de Pensament Lateral: 7/1/2013 - 11/12/2017
Gestió Simultània de les Organitzacions: 11/4/2016 - 25/7/2016
Incoherències Generals?: 13/6/2022 - 7/11/2022
Intel·ligència i Raonament: 6/11/2017 - 20/11/2017
La Gestió del Canvi: 27/11/17 - 15/1/18
Les regles en un entorn de producció segons TOC: 12/5/2014 - 8/9/2014
Llibres que recomanaria: 5/2/16 - 23/10/2022
Principis de la Teoria de les Limitacions: 6/1/2014 - 17/3/2014
Raonament Lògic Creatiu: 2/12/2013 - 30/12/2013
Reflexions sobre incertesa i complexitat: 14/1/2013 - 28/1/2013
Sabem què ens fem?; 13/3/2017 - 9/10/2017
Tècniques de Pensament Lateral: 23/3/2015 - 8/6/2015
Unes reflexions personals: 23/7/2018 - 17/12/2018.
Benvolgut@s, prop d'acabar l'any, dedicaré les entrades d'aquest mes de desembre, a fer uns tipus d'índex, per poder trobar més fàcilment alguna entrada en concret.
Les entrades han anat variant amb el temps. En una primera etapa, cada dilluns hi havia una entrada sobre conceptes sistèmics i després un exercici de pensament lateral. A més cada una d'elles està en català, castellà i anglès. En la segona etapa, s'han deixat de penjar els exercicis de pensament lateral, i he optat per fer-les només en català.
Dins de la segona etapa, hi ha una sèrie extensa anomenada Diccionari Sistèmic, consta de 151 entrades, i és només una primera part d'aquest diccionari que s'anirà ampliant.
En tot el conjunt d'entrades, hi ha diferents sèries que poden ser conjunts d'unes poques(3 o 4) o una mica més àmplies (20 o 30)
La setmana vinent, descriuré els noms i dates de publicació d'aquestes sèries, i en la següent, miraré d'adjuntar el llistat d'entrades o un link al mateix.
En les múltiples entrades d'aquest blog, sovint s'ha comentat el tema de la Resolució o Tractament de Conflictes. Ens hem enfocat en la metodologia dels Processos de Raonament de la Teoria de les Limitacions, o en el mètode Raonament Lògic Creatiu.
D'una forma molt simple, aquesta setmana passada, una amiga em va recordar l'exemple del problema de la taronja i dos germans, per enfocar correctament un conflicte. Com que l'enfocament és el mateix, penso que és bo recordar-ho ja que ens ajuda a entendre com les percepcions i necessitats de les parts que estan en conflicte, sovint no s'expliciten ni a l'inici ni durant el procés del mateix.
L'exemple és el següent: Dos germans arriben a casa i cada un d'ells necessita una taronja, però només en hi ha una. La discusió es fa llarga i segons el cas, s'arriba a decisions que no satisfan a l'un o l'altre. I el tema és que si d'entrada s'haguessin preguntat per a què cadascú volia la taronja, no hi hauria hagut conflicte, perquè un la necessitava per fer un suc, ja que estava prenent molta vitamina C, i l'altre necessitava la pell per fer un pastís!
Encara que és un exemple, fixem-nos que molt sovint ens trobem en conflictes, i que no sabem ben bé que vol l'altra part, ni aquesta sap què volem nosaltres. Si a l'inici de qualsevol conflicte cadascú preguntés a l'altre "Per a què?" necessita o defensa la seva petició o reivindicació, ens trobaríem que molt sovint hi haurien alternatives que eliminarien el conflicte.
En aquest apunt no es tracta de fer cap exposició científica ni mèdica sobre el funcionament del cervell i de la ment humana. Més aviat és un apunt complementari a les entrades de la sèrie anterior anomenada "Incoherències Generals?". En ella s'ha plantejat una anàlisi sobre unes incoherències generals que ens fan preguntar-nos si som prou llestos o intel·ligents per construir un món millor, o almenys assegurar la supervivència de l'espècie a mig/llarg termini.
Quan, en les entrades anteriors, parlava del comportament humà, tant individualment com col·lectiva, presuposava unes condicions de normalitat. Quan s'estudia química, en la majoria dels problemes apareix una frase "en condicions normals". En aquest cas, es refereix a unes condicions de referència com temperatura, pressió atmosfèrica, etcètera. De la mateixa manera, en la sèrie s'ha considerat que el comportament humà entra dins d'unes condicions de certa normalitat fisiològica, bioquímica, o simplement mental.
Per tant, es considera que queden fora d'aquest comportament reaccions pròpies de, enfermetats mentals o neurològiques, transtorns límits de la personalitat, brots psicòtics, defectes genètics o bioquímics, efectes produïts per drogues... Aquestes disfuncions són les que quedarien fora de les condicions normals.
En les entrades de la sèrie anterior, en alguns moments, m'he referit als conceptes de la Piràmide de Maslow. La reflexió que em faig és que si ho mirem amb visió sistèmica, a nivell social la pertinença a un grup identitari (País, Nació, Comunitat, Entitat) és un factor mobilitzador de sentiments i impulsos primàris que pot fer secundàries les altres necessitats en força moments.
És a dir, si les necessitats, descrites en la piràmide, conformen un sistema, també s'hauria de complir que aquest sistema té una Simplicitat Inherent. Això és, que el sistema té un factor que el governa o el cohesiona globalment. Com a sistema també compleix les característiques de la Teoria General de Sistemes, i alhora ha de tenir el que es pot dir un Punt de Palanca, o una Limitació, - en la terminologia de la Teoria de les Limitacions.
Al meu parer, aquest factor està en la necessitat de les persones a sentir-se membres d'una col·lectivitat. Aquesta necessitat pot ser tant forta que pot dur a accions que amenacin cobrir necessitats encara més bàsiques o primàries.
Penso en alguns exemples a diferents nivells que semblen confirmar aquesta hipòtesi.
En el cas d'un esport com és el futbol, però es dona en altres esports, veiem que seguidors o fans d'un club o entitats arriben a lluitar, amb resultats de morts amb membres d'altres clubs, en veritables batalles campals, posant en risc la seva vida, la protecció dels seus fills o families, que són d'entrada, més bàsiques que aquest sentit de pertinença a un grup.
Si saltem de nivell i ens fixem en països o nacions o estats, veiem que ja els discursos de quasi tots els dirigents deixen clar que ells són els més valents o millors de la terra. I a nivell polític, els governs, dirigents i els propis ciutadans, no dubten en vulnerar fins i tot els drets humans o els drets fonamentals de les persones, per "salvar" l'honor o la unitat del seu país o pàtria. De nou en aquest cas, sembla que aquesta necessitat grupal, posa en perill la vida de persones i comunitats senceres.
Si les reflexions anteriors d'aquesta sèrie són vàlides; assumint que l'estupidesa humana o el comportament primari hi seran sempre, i tenint en compte les previsions serioses, amb base científica, d'un caos climàtic, econòmic, ambiental i social que serà catastròfic abans de fina de segle, podem fer alguna cosa?
Jo acabo la sèrie amb una proposta de Pensament Lateral:
Ja que els Estats, governants i societats locals no voldran perdre o cedir les seves parcel·les de poder per minces que siguin, podem intentar aconseguir en un període de temps d'uns 7 anys, que un 10% de la població mundial (uns 800 milions de persones) signin una petició o proposta a presentar a la ONU on s'exigeixi un govern mundial que obligui a tots els seus membres a canviar la governança mundial?
Aquesta nova governança comportaria almenys:
Cobrir les necessitats bàsiques de tots els seus habitants.
Proveïr l'energia suficient i gratuÏta a tothom.
Establir uns mecanismes d'educació i accès al coneixement gratuïts a l'abast de tothom.
Obligar al respecte escrupulós a tots els drets humans per part de tothom.
Establir uns mecanismes justos de correció en els casos que no es compleixin les 4 premises anteriors.
La proposta és de tipus Pensament Lateral, i per tant, no literal, però molt em temo que si no es canvia la dinàmica actual potser ens estem acostant a un cataclisme sistèmic que podria ser equiparable en conseqüències al bíblic Diluvi Universal.
Si és cert que les persones no són bones intrinsecament, sinò que actuen en funció d'un equilibri entre les pulsions més primàries (o reptilianes , les emocions, i les funcions més evolucionades pròpies de l'escorça cerebral, aleshores no hauríem d'esperar que tots tinguem comportaments perfectes ni utòpics.
Per tant, són vàlides algunes polítiques socials que intenten millorar el comportament de tothom? la resposta és que si que són vàlides. Tanmateix, el que no és gaire realista és pensar que així superarem l'equilibri natural. És evident, que fer que tots els nens aprenguin a llegir i escriure, que aprenguin de petits a que compartir és millor que competir, que tinguin més coneixement, i que aprenguin a pensar, pot afavorir en gran manera una millor convivència. També intentar que tothom tingui les necessitats bàsiques cobertes, vivenda o allotjament, alimentació i escalfor, també afavorirà una major convivència entre tothom. Almenys aquestes condicions s'haurien de complir si volem avançar socialment.
Potser, tenir sempre present les necessitats indiviuals i socials, molt ben descrites per A. Maslow en la seva piràmide, podria ser la clau de volta per reduir conflictes i agressions entre totes les persones.
Segons el que s'ha anat proposant en aquesta sèrie de comentaris, aquesta cobertura de necessitats, és necessària però no suficient. Probablement haurem d'entendre que per les pròpies característiques biològiques de la humanitat, sempre hi haurà una pulsió primària, que no sempre es podrà controlar. I això pot comportar que per acostar-nos a l'objectiu, per un cantó, haurem de cobrir entre tots les necessitats de tothom, i per l'altre haurem d'establir una sèrie de condicionants socials, de tipus conductista, que redueixin els instints més primaris i menys socials.
Com apuntava en l'entrada anterior, la hipòtesi de treball per analitzar el conflicte genèric que semblem tenir durant tota la nostra història és que "les persones no són intrínsecament bones".
No sóc psicòleg, i tinc força amics d'aquesta professió, i en general, quan hem tocat aquest tema, em diuen, que la persona no és dolenta "per se". Una altra cosa és que molts dels nostres actes fan mal a altres persones, però això és degut a múltiples causes. No és el meu objectiu debatre aquesta qüestió. El que em proposo és plantejar una hipòtesi, aportar fets, coneixements o evidència que li donin validesa, i aleshores plantejar alternatives per intentar saber cóm es podria millorar la situació.
HIPÒTESI: Les persones no són intrínsecament bones. Són animals dels quals el seu comportament és conseqüència d'un equilibri entre diverses regions del seu cervell que no es poden evitar.
DADES O CONEIXEMENTS ACCEPTATS,( i fins i tot demostrats en alguns casos): Totes les persones tenen un sistema cerebral, que té com a base el Tall Encefàlic, que és el que regula les funcions bàsiques del ritme vital, batecs del cor i la respiració. La primera coronació del tall és la zona anomenada complex R, seu de l'agressió, del ritual, de la territorialitat i de la jerarquia social. Rodejant aquest complex es troba la zona o sistema límbic, que és on resideixen els estats d'ànim i les emocions, preocupacions i cura per les cries. La zona més exterior, i la més jove en sentit evolutiu, és l'escorça cerebral. Aquí és on la matèria es transforma en consciència. És on es generen la intuïció i l'anàlisi crítica, les idees i inspiracions, on desenvolupem la capacitat de llegir i escriure, on fem matemàtiques, ciència i creem música. L'escorça regula la vida conscient. És la que dona diferenciació a la nostra espècie.
El que sovint suposem és que l'escorça domina tot el sistema, i en conseqüència creiem que amb educació, normes, bons exemples, podem ser tots bons i respectar-nos en tots els sentits. Aquest supòsit no té en compte que l'escorça no domina, sinó que viu en una tregua incòmoda amb la zona límbica i el complex R. Per tant, no en hi ha prou amb satisfer necessitats bàsiques, en millorar l'educació i les normes de convivència i control social. Tot i que l'escorça, a vegades pot frenar instints bàsics, la força del complex R i del sistema límbic són enormement fortes i primàries.
Potser hem d'acceptar que les persones són bàsicament animals socials, i que l'esperança, però no de forma inevitable, és que evolutivament l'escorça prengui un domini més clar sobre tot el sistema.
En la propera entrada apuntaré algunes possibles vies que podria prendre el nostre desenvolupament social.
En qualsevol conflicte, quan volem veure si hi ha alguna forma de superar-lo, és imprescindible, analitzar els supòsits ocults existents, i tot i que semblin inqüestionables, cal revisar-los, cal veure fins a quin punt els considerem dogmes o veritats absolutes, i conseqüentment, cercar noves alternatives, una vegada veiem que no són tant innamobibles com creiem.
En l'entrada anterior d'aquesta sèrie apuntava alguns supòsits:
"Els patrons de conducta han de ser imposats o acceptats per la gent, el contrari seria el caos, i alhora, quan s'ha establert una forma de fer, és molt difícil de canviar si requereix algun tipus d'esforç"
"Els patrons de conducta no els decidim en funció de la llibertat individual, i moltes vegades no estem disposats a acceptar obligacions quan creiem que van contra els nostres interessos personals"
"Satisfer les necessitats de totes les persones, i que això no generi conflictes o injustícies només es pot fer amb una millora contínua"
"Una millora contínua tant individual com social requereix la participació de tothom, malgrat la mandra o algun esforç que s'hagi de fer"
Si qualsevol d'aquests supòsits, pot qüestionar-se amb validesa lògica, aleshores seria factible sortir del conflicte i poder superar aquestes incoherències generals que afecten més o menys a tota la humanitat. Molt probablement, això és irresoluble degut a que aquestes raons són molt vàlides. Probablement, el supòsit que tots volem creure que és vàlid: "Les persones són intrínsecament bones", no ho sigui tant, i per això sempre han sigut necessaris patrons de conducta social que, amb les seves mesures coercitives, intenten controlar les pulsions més antisocials.
En la propera entrada, em qüestionaré, aquest supòsit de la bondad intrínseca de l'ésser humà.
Pels que seguiu aquest blog, i sobretot, les entrades d'aquesta darrera sèrie, vull fer un aclariment: No pretenc fer cap descobriment important, ni haver trobat cap solució màgica sobre els problemes que ha sofert la Humanitat de dels seus origens.
Aquest és tan sols un exercici pràctic sobre les metodologies que he aprés des de jove i després a nivell professional, i que penso que si fossin utilitzades per la majoria de la gent, ens permeterien millorar individual i col·lectivament d'una forma molt significativa.
Tenint lo anterior en compte, ara el pas següent seria llegir el conflicte però afegint en cada realció algun supòsit ocult o que donem per evident, de forma que en una fase posterior puguem analitzar les seves valideses. Així, en aques cas podríem dir:
Si l'objectiu general comú és "Viure tant individualment com col·lectiva en harmonia (en pau i respecte)" i per això necessitem "Viure d'acord amb uns patrons de conducta o creences que siguin ben vistos per la majoria del col·lectiu, i que només es canviin si no requereixen esforços individuals o col·lectius" és per la raó que "els patrons de conducta han de ser imposats o acceptats per la gent, el contrari seria el caos, i alhora, quan s'ha establert una forma de fer, és molt difícil de canviar si requereix algun tipus d'esforç". I al "Viure d'acord amb uns patrons de conducta o creences que siguin ben vistos per la majoria del col·lectiu, i que només es canviin si no requereixen esforços individuals o col·lectius" hem d'acceptar que sovint "Actuem de forma que ens perjudiquem directament o indirecta, a nosaltres mateixos, tant de forma individual com també col·lectiva" perquè la raó és que "Els patrons de conducta no els decidim en funció de la llibertat individual, i moltes vegades no estem disposats a acceptar obligacions quan creiem que van contra els nostres interessos personals"
A la vegada hem de tenir en compte que per "Viure tant individualment com col·lectiva en harmonia (en pau i respecte)" necessitem viure de forma que siguem sempre millors, tinguem més coneixement i respecte, compaginant sempre els drets individuals i col·lectius" ja que "satisfer les necessites de totes les persones, i que això no generi conflictes o injustícies només es pot fer amb una millora contínua". i per "Viure de forma que siguem sempre millors, tinguem més coneixement i respecte, compaginant sempre els drets individuals i col·lectius" hem de aconseguir "Empoderar-nos de forma que siguem més llestos, més participatius socialment, i disposem de millores tant individuals com col·lectives" ja que "Una millora contínua tant individual com social requereix la participació de tothom, malgra la mandra o alguns esforç que s'hagi de fer."
Acceptant, que el conflicte i els supòsits inherents (en negreta) tinguin consistència lògica, el que farem com proper pas, serà veure si els supòsits són sempre inamobibles o les relacions es poden percebre d'una altra manera.
El diagrama següent representa el conflicte genèric si són correctes les deduccions fetes en les entrades anteriors del grup Incoherències Generals?
En les dues entrades anteriors he proposat dos conceptes que defineixin, més o menys, les necessitats que tenim les persones en la nostra vida social, que per un cantó, ens fan patir o tenir situacions indesitjables, i per altra banda, les necessitats que tenim per viure d'una forma més desitjable.
Així teníem en el primer cas:
Necessitem viure d'acord amb uns patrons de conducta o creences, que siguin comuns i ben vistos per la majoria del col·lectiu, i que només es canviin si no es requereixen esforços individuals o col·lectius.
I en el segon:
Necessitem viure de forma que siguem sempre millors, tinguem més coneixement i respecte, compaginant sempre els drets individuals i els col·lectius.
Segons la metodologia derivada de la Teoria de les Limitacions, aquestes necessitats han de tenir un objectiu comú. A vegades, són molt semblants i l'objectiu pot ser descrit amb certa facilitat. Altres vegades, les necessitats són bastant diferents, però mai contràries, i aleshores trobar l'objectiu comú pot ser més dificultós.
En el nostre cas, les necessitats semblen molt semblants. I si ens fem la pregunta: Quin pot ser l'objectiu comú a: "viure d'acord amb uns patrons de conducta o creences, que siguin comuns i ben vistos per la majoria del col·lectiu, i que només es canviin si no es requereixen esforços individuals o col·lectius" i a "viure de forma que siguem sempre millors, tinguem més coneixement i respecte, compaginant sempre els drets individuals i els col·lectius", podríem dir que seria "Viure tant individual com col·lectivament en harmonia (en pau i respecte)"
En la propera entrada, proposaré un diagrama de tot el conflicte.
Una primera consideració: En l'entrada anterior "Incoherències Generals? (12)", a l'inici feia referència a l'entrada 11, quan hauria d'haver escrit entrada 10. Ela que seguiu més o menys el blog, si us plau, preneu nota. Les meves disculpes.
En l'entrada d'avui es tracta de repetir el que vam fer en l'entrada anterior (la 12), però ara si amb el llistat descrit en l'entrada 10. És a dir,
Cal socialitzar les innovacions tècniques i el coneixement.
Cal reduir les desigualtats socials.
Cal accelerar la sostenibilitat comunitària.
Cal passar d'una democràcia representativa a una democràcia participativa
Cal prioritzar els respecte als altres per sobre de dogmes particulars o col·lectius.
Cal reduir la intol·lerància individual i col·lectiva.
Cal reduir l'estupidesa individual i col·lectiva.
La qüestió segueix sent si podem identificar les raons per les quals caldria actuar així. És a dir, quina necessitat o desig satisfem a l'actuar d'aquesta manera. Com a exercici, torno a posar la llista però incloent en cada cas un possible per què.
Cal socialitzar les innovacions tècniques i el coneixement, perquè el progrés comú ha de basar-se l'accés de tothom a la innovació.
Cal reduir les desigualtats socials, perquè aquestes tenen com a conseqüència la pèrdua molt majoritària d'aportacions de la gran majoria de la gent.
Cal accelerar la sostenibilitat comunitària, perquè el deteriorament mediambiental de tot el sistema planetari està a punt d'arribar a un punt de no recuperació definitiva.
Cal passar d'una democràcia representativa a una democràcia participativa, perquè la forma que dona la possibilitat de recollir la major part de les aportacions personals, és la que promou la participació directa i continuada de tots i cadascú.
Cal prioritzar els respecte als altres per sobre de dogmes particulars o col·lectius, perquè ja portem milers d'anys amb la demostració que supeditar el respecte als altres a la superioritat de dogmes o creences enlenteix o frena el progrés.
Cal reduir la intol·lerància individual i col·lectiva, perquè la intol·lerància porta a la divisió i l'odi entre persones i grups, amb el conseqüent deteriorament del progrés global.
Cal reduir l'estupidesa individual i col·lectiva, perquè aquestes són per definició, el contrari al progrés, a l'avenç social i a la millora del coneixement.
I ara, podem trobar algun concepte que expliqui tots aquests perquès proposats? Per part meva crec que el concepte podria ser semblant a: Necessitem viure de forma que siguem sempre millors, tinguem més coneixement i respecte, compaginant sempre els drets individuals i els col·lectius.
En l'entrada nº 11 d'aquesta sèrie, consideràvem les següents situacions indesitjables o perjudicials:
Seguim actuant segons creences que tenen milers d'anys, i que ara tenim clar que no són respectuoses amb els drets humans fonamentals.
Seguim donant suport a polítics i opcions polítiques que incrementen les desigualtats entre èssers humans.
Utilitzem recursos nocius quan podríem fer-ne servir d'altres més beneficiosos per a nosaltres i pel medi ambient.
Escollim repetidament a polítics o representants que ens han enganyat fefaentment més d'uuna i altres vegades.
Ataquem o agredim a altres per les seves creences.
Agredim, menystenim o insultem a altres que no coneixem personalment sense motiu concret.
Causem danys a altres perjudicant-nos nosaltres mateixos
La qüestió ara és si podem identificar les raons per les que actuem així. És a dir, quina necessitat o desig satisfem a l'actuar d'aquesta manera. Com a exercici, torno a posar la llista però incloent en cada cas un possible per què.
Seguim actuant segons creences que tenen milers d'anys, i que ara tenim clar que no són respectuoses amb els drets humans fonamentals, perquè les creences conformen els nostres patrons de conducta personals i col·lectius.
Seguim donant suport a polítics i opcions polítiques que incrementen les desigualtats entre èssers humans, perquè comporta molta feina, esforç i fins i tot riscos, estudiar la idoneitat de tots ells o fins i tot, prendre nosaltres mateixos una major responsabilitat.
Utilitzem recursos nocius quan podríem fer-ne servir d'altres més beneficiosos per a nosaltres i pel medi ambient, perquè fer canvis sempre comporta incertesa i possibles conseqüències negatives.
Escollim repetidament a polítics o representants que ens han enganyat fefaentment més d'una i altres vegades, perquè no se'ns acut un altre sistema i al final, com que tothom és corrupte cal acceptar-ho.
Ataquem o agredim a altres per les seves creences, perquè sovint les seves creences poden ser un perill per a les nostres o per a la nostra forma de viure.
Agredim, menystenim o insultem a altres que no coneixem personalment sense motiu concret, perquè en el fons el nostre cervell reptilià és molt fort com a resposta primària.
Causem danys a altres perjudicant-nos nosaltres mateixos, perquè sovint sentim aversió incontrolada cap a l'altre.
I ara, podem trobar algun concepte que expliqui tots aquests perquès proposats? Per part meva crec que el concepte podria ser semblant a: Necessitem viure d'acord amb uns patrons de conducta o creences, que siguin comuns i ben vistos per la majoria del col·lectiu, i que només es canviin si no es requereixen esforços individuals o col·lectius.
De les 7 situacions oposades a les situacions no desitjables proposades en l'entrada anterior (Incoherències generals? -10-), el pas següent seria veure si hi ha algun context que les pugui explicar o representar de forma global. Així, les podríem resumir en les següents frases:
Cal socialitzar les innovacions tècniques i el coneixement.
Cal reduir les desigualtats socials.
Cal accelerar la sostenibilitat comunitària.
Cal passar d'una democràcia representativa a una democràcia participativa
Cal prioritzar els respecte als altres per sobre de dogmes particulars o col·lectius.
Cal reduir la intol·lerància individual i col·lectiva.
Cal reduir l'estupidesa individual i col·lectiva.
La meva proposta és trobar un concepte que les englobi a totes, directa o indirectament. En aquest cas proposo un concepte com: "Empoderem-nos de forma que siguem més llestos, més participatius socialment i disposem de millores tant individuals com col·lectives". Aquesta frase pot ser genèrica per a les 7 descrites abans. Si és així, al igual que es deia en l'entrada anterior, aquesta serà també, una de les parts que formaran el conflicte arrel que expliqui el conjunt d'incoherències generals.
Amics i amigues, Encara que no he fet vacances seguides, aquest mes d'agost he estat puntualment fora de casa o sense cobertura. Va ser el cas del dilluns 1 d'agost i també avui dia 29.
Per tat, reprendré les entrades de cada dilluns el proper 5 de setembre. Salut per a tothom!
De les 7 situacions o incoherències proposades en les entrades anteriors, un primer pas seria veure si hi ha algun context que les pugui explicar o representar de forma global. Així, agafant el que podríem considerar les situacions indesitjables o perjudicials tenim:
Seguim actuant segons creences que tenen milers d'anys, i que ara tenim clar que no són respectuoses amb els drets humans fonamentals.
Seguim donant suport a polítics i opcions polítiques que incrementen les desigualtats entre èssers humans.
Utilitzem recursos nocius quan podríem fer-ne servir d'altres més beneficiosos per a nosaltres i pel medi ambient.
Escollim repetidament a polítics o representants que ens han enganyat fefaentment més d'uuna i altres vegades.
Ataquem o agredim a altres per les seves creences.
Agredim, menystenim o insultem a altres que no coneixem personalment sense motiu concret.
Causem danys a altres perjudicant-nos nosaltres mateixos.
La meva proposta és que un concepte com "Actuem sovint de forma que ens perjudiquem, directa o indirectament, a nosaltres mateixos, tant de forma individual com també col·lectiva". Aquesta frase pot ser genèrica per a les 7 descrites abans. Si és així, aquesta serà una de les parts que formaran el conflicte arrel que descrigui el conjunt d'incoherències generals.
En les entrades anteriors m'he plantejat unes quantes qüestions que fan pensar en cóm és possible que durant milenis, els humans mantinguem una sèrie de situacions que semblen incoherents, i més ho semblem a mesura que anem desenvolupant-nos tècnicament, científica i social.
No és una llista exhaustiva ni ho pretén, Tan sols, vol reflectir una sèrie de situacions que es donen en totes les cultures, societats o comunitats i que sembla que siguin inherents al nostre comportament, encara des d'un punt de vista lògic, o simplement de sentit comú, semblen força incoherents.
Però, les reflexions no les vull acabar aquí, sinó que en unes poques properes entrades, voldria fer l'exercici de si es poden explicar d'una forma sistèmica, i fer-ho utilitzant la metodologia del Raonament Lògic Creatiu.
Cóm és que tots en un major o menor grau actuem massa vegades com a estúpis?
L’economista Carlo M. Cipolla va aconseguir establir les lleis fonamentals de l’estupidesa humana
A partir de la tercera llei, que s’anomena Llei d’Or, Carlo Cipolla va classificar els homes en 4 categories mitjançant un anàlisi de cost-benefici:
La majoria de persones no actuem conscientment. Davant de diferents circumstàncies una persona pot actuar intel·ligentment i en d’altres com un desgraciat. L’excepció son els estúpids que mostren una tendència constant a obrar sempre de la mateixa manera.
I la incoherència general, és que tots, durant el decurs de la nostra vida, actuem unes quantes vegades com a veritables estúpids.
Sovint ens trobem en que persones sense antecedents delictius, -i moltes vegades joves- agredeixen sense un lligam concret, a altres persones pel fet de ser homosexuals, transexuals, d'una raça diferent, o fins i tot perquè no els hi agrada l'aparença física de l'altra persona. A la vegada, moltes d'aquestes persones en general són "normals" en les seves relacions socials. És a dir, no estan actuant agressivament ni en l'entorn familiar, ni professional, ni en els seus cercles més propers.
Cóm és possible aquests tipus de comportaments tan incoherents? Si els agressors tinguessin algun compte pendent amb la víctima, o aquesta els hagués perjudicat o agredit abans, es podria pensar en casos de venjança, vistos encara avui dia com d'alguna manera "justificables". Recordem que en algunes religions a part de l'amor al proïsme, també es fa referència a la llei de l'ull per ull". Però, en general, no es donen aquestes circumstàncies. Sovint la víctima no ha tingut cap tipus de relació amb l'agressor o agressors. És simplement un alt grau d'intolerància cap a l'altre, encara que aquest no influeixi de cap manera en la vida dels agressors. Realment sembla un cas d'estupidesa, ja que les accions agressores no aporten cap benefici a l'agressor, i en tot cas, si que poden originar alguna penalització del tipus que sigui.
Des de els primers temps, els grups humans han lluitat entre ells per diversos motius. Molt sovint els motius formals han sigut per qüestions de fe o dogmes religiosos. -Recordem les creuades, o l'evangelització de pobles indígenes, la lluita sagrada contra l'infidel....- També molt sovint, i des dels primers temps, aquests motius amagaven d'altres molt més materials: disposar de més territori, apropiar-se de recursos bàsics i primordials, aigua, terres fèrtils, minerals, o directament esclavitzar poblacions per tenir més ma d'obra. Tanmateix, la majoria de la gent, sempre s'ha apuntat i cregut que calia lluitar en nom de dogmes religiosos. Cóm pot ser que, quan les mateixes religions diuen que hem de ser bons, que hem d'estimar el proïsme, que hem de respectar tothom, ens trobem fent el contrari i cridem a barallar-nos entre nosaltres?
És una incoherència més que es dona a nivell global entre tots els grups socials. Si totes les religions ens diuen que la vida humana és preciosa, que hem d'estimar als altres perquè també són fills del creador (tingui el nom que tingui) perquè actuem tant incoherentment?
Totes les societats s'organitzen de forma que algú té realment o formalment el poder de decidir sobre el funcionament d'aquests grups socials. Agrupant-los, podem considerar els països democràtics, on teòricament la ciutadania escull els seus representants i governants, i els no democràtics, en els que uns grups de poder decideixen qui els governa i de quina manera. En els dos grups poden haver variacions però tanmateix, l'arrel és la mateixa.
Pel que fa als països no democràtics, la ciutadania té poc a dir, i fora de protestes puntuals, ha de suportar el que els grups amb el poder estableixin.
En el cas dels països "democràtis", si que es manifesten sovint unes incoherències generals, ja que per un cantó els ciutadans escullen als representants i governants, però aquests, incompleixen sovint el mandat rebut per part dels ciutadans. També, sovint, utilitzen arribar al poder per fer el contrari del que s'han compromés. I finalment, tot i així, la ciutadania segueix tornant-los a escollir, quan han donat proves de ser uns incompetents, ineptes, o pitjor encara, uns mentiders o aprofitats.
Cóm és que tolerem això? Cóm podem seguir escollint aquesta gent? La majoria de nosaltres té una capacitat de pensar "normal". Sabem discernir quan ens enganyen en molts casos. Alhora coneixem gent talentosa i brillant. I tot i així, sembla que no ens importi escollir per governar-nos a gent que posarà els seus interessos per davant dels seus compromisos amb la ciutadania, o que ens han donat proves de mediocritat o ineptitud de forma fefaent.
Cóm es poden donar aquestes incoherènciesi a més a quasi tot arreu?
Els progressos científics i tècnics són espectaculars, sobretot en la darrera meitat del segle XX i en el que portem de segle XXI. Els avenços en la utilització de les fonts d'energia són cabdals en els canvis socials a tot arreu. La invenció de la màquina de vapor va comportar l'inici de la primera revolució industrial. La utilització de les energies fòssils va comportar i comporta grans períodes de progrés i de crisis i davallades en tot el sistema socio-econòmic global.
És sorprenent que la invenció de l'aprofitament d'energia elèctrica a partir de fonts sostenibles s'hagi circumscrit a només uns sectors determinats, obviant-ne d'altres. Sovint, els "experts" diuen que el problema és l'emmagatzegament d'aquesta energia per utilitzar-la en sectors massius com pot ser el de l'automoció. Però hi ha certes incoherències en aquests arguments. Recordo que fa uns 10 anys parlava amb un grapat de coneguts i familiars, alguns d'ells implicats en el sector de l'automòbil, i els hi deia que ja s'hauria d'estar treballant en la fabricació de cotxes elèctrics. Les respostes variaven de: No serà possible en dècades o això no ho veurem. Curiosament al cap de menys de 5 anys apareixen unes poques marques que ja produeixen cotxes híbrids, en part elèctrics, o bé totalment elèctrics, com és el cas de TESLA. Tothom sap que el llençament d'un producte o cotxe així requereix uns anys previs de recerca, dissenys, proves i fabricació. A partir del 2021, les revistes especialitzades aporten notices de noves marques que s'afegeixen al grup.
I, per tant, cóm és possible que tenint un problema d'emergència climàtica, no es faci el tomb de veritat, no a 10 o 15 anys vista, sinó en menys de 5 anys? No serà que torna a haver un conflicte entre la rendibilització prioritària del sistema actual, per nociu que sigui, i la priorització de la nostra supervivència? Què ens pot estar indicant aquesta incoherència?
Aquest cap de setmana passat, hem vist o sabut d'uns nous esdeveniments lamentables. Les imatges que han arribat des de les portes de Melilla haurien de provocar la repulsa i condemna de qualsevol persona que cregui en la dignitat humana.
Fa més de 30 anys, es va acordar el Tractat de Maastricht, que comportava la desaparició de fronteres per a persones i bens. El cert és que les conseqüències van ser la liberització per als mercats de bens i capitals i restriccions per al desplaçament de persones. Avui hi ha , només a Europa, 1800 kms de murs que separen fronteres. En el conjunt del planeta, la humanitat ha creat una illa de riquesa envoltada, també, de murs. Dins, hi vivim un 14% de la població mundial , que acumulem el 73% de la riquesa. I fora el 86% de la població mundial ha de conformar-se, i ha de viure, amb el 27%.
Probablement, els que podrien, no volen anar al fons original del problema; el de la desigualtat global, que juntament amb el canvi climàtic, és l'amenaça més gran per a l'estabilitat del món.
És a dir, ens trobem amb uns problemes que poden comportar la nostra autodestrucció, almenys dels nostres models socials, i alhora el que fem és prendre accions que augmenten les desigualtats globals.
Fa milers d'anys, a l'Àsia oriental, tant el coneixement com la invenció en les tècniques i les arts va ser enorme. En el que s'anomena el bressol de la civilització occidental uns milers d'anys després, el progrés va ser igualment espectacular. Es considera que no podem saber tot el que es va avançar i saber, degut a la gran pèrdua de'escrits i documents que contenia la gran biblioteca d'Alexandria. A la vegada, el progrés en les relacions humanes era molt més lent, la consideració que uns tenien uns drets inherents per naixement o classe, era irrefutable en totes dues civilitzacions.
Han passat uns milers d'aanys, la humanitat ha seguit millorant tècnicament, fent nous descobriments. Hem arribat a la lluna, hem enviat dispositius a altres planetes, hem trobat remeis a enfermetats que es consideraven incurables. Fins i tot, hem desenvolupat intel·ligència artificial i estem fabricant enginys que poden fer el que fem els humans i fins i tot ser molt semblants a nosaltres mateixos. I això va acompanyat amb fets esgarrifosos. Gran part de la humanitat es mor de fam, molts milions de persones han de fer esforços heroics per tenir aigua potable, les enfermetats que en el primer món ja han desaparegut, en el tercer causen milers de víctimes mortals. I a més, seguim considerant que altres persones són inferiors o no tenen els mateixos drets!
Cóm pot ser que la humanitat sigui capaç de fer grans progressos i d'altra banda, no poder desprendre's d'uns perjudicis, supòsits o creences que es mantenen des de fa milers d'anys i que són un fre per a la pròpia espècie?
Sovint ens fem preguntes sobre cóm pot ser possible que, malgrat tot el nostre potencial humà, arrosseguem problemes, conflictes o situacions que són les mateixes que fa milers d'anys. En aquesta petita sèrie de reflexions, vull citar-ne algunes que des de fa temps m'han frapat o m'han fet sentir incòmode. Probablement, si les estudiem en conjunt, i des d'un punt de vista sistèmic, poden estar relacionades i tenir algunes poques causes comunes.
Així en les properes entrades, em preguntaré coses com:
Perquè la humanitat ha progressat tant a nivell científic, en coneixement i tècnica, i alhora té els mateixos problemes que fa 4 o 5.000 anys?
Cóm és possible que gastem i malgastem milers de milions de diners en luxe, armes, explotacions de recursos naturals, i la fam sigui encara una de les primeres causes de mort de la humanitat?
Per què, tenint el coneixement i les tècniques adients per assolir fonts d'energia sostenibles, quasi il·limitades i quasi gratuïtes, seguim utilitzant energies cares i nocives per la vida a curt termini?
Cóm podem tolerar tanta ineptitud per part de governants i ostentadors de poder per tot arreu?
Cóm podem encara lluitar en nom de dogmes religiosos i causar la mort de milers o milions de persones?
A partir de la entrada vinent, tractaré aquestes i algunes altres qüestions.
El dijous d'aquesta setmana (9 de juny) farà un any que va traspassar Edward de Bono. Vaig començar a saber d'ell i de la seva obra, ben aviat a principis dels 70, quan va escriure "El Pensament Lateral" Amb el temps vaig anar comprant els seus llibres que es traduien al castellà, i fins i tot, vaig aprofitar un viatge a Londres amb el meu fill (per veure una final de copa d'europa) per comprar tots els que no tenia fins aquell moment i que no estaven traduïts.
De Bono va escriure més de 60 llibres, tots ells dedicats a una idea central. Tothom pot exercitar la seva ment per ser més creatiu. De Bono va manifestar que el seu objectiu era ensenyar a la gent a pensar. En aquest blog hi ha una sèrie d'entrades anomenada "Llibres que recomanaria". Els números 6 i 7 són llibres d'Edward De Bono; "Aprender a Pensar" i "Seis sombreros para pensar".
De Bono és una de les persones que han influit molt en la meva vida, tant a nivell personal com professional. Tots tenim referents, que podem haver conegut o no, però que per les seves obres ens han influït molt significativament. En el meu cas, és una de les 5 persones que considero més significatives en el meu creixement personal. Com resum, vull transcriure un pàrragraf del pròleg d'un dels seus primers llibres. "El Pensamiento Lateral".
"És important comprendre que no existeix antagonisme entre el pensament lògic tradicional i el pensament lateral o creatiu. Ambdòs tipus de pensament són necessaris i es complementen mutuament. La immensa utilitat i efectivitat del pensament lògic pot augmentar-se encara més amb l'addicció de les tècniques del pensament lateral, que redueix la rigidesa d'un encadenament exclusivament lògic de les idees. Arribarà el dia en que el pensament lateral formarà part del programa general de l'ensenyament. Però mentre no sigui així es pot aprendre en l'àmbit individual o casolà".
Aquest blog va començar, ja fa més de 10 anys, amb entrades, en les que cada setmana hi havia el plantejament d'un exercici de pensament lateral. Va ser la petita part d'homenatge que per part meva podia oferir a la seva figura, i a la seva contribució a la millora del conneixement de tots nosaltres.
En l'entrada del passat dia 23, exposava la definició d'Intel·ligència i Raonamet segons Edward De Bono, l'autor del concepte Pensament Lateral.
De Bono, generalment posa un exemple per diferenciar els 2 conceptes, fent una analogia amb un cotxe i un conductor. El cotxe pot tenir un motor potent, un sistema de canvi perfecte i una suspensió meravellosa, però l'habilitat del conductor és quelcom diferent. De fet, la mateixa potència del cotxe pot exigir una habilitat especial. La potència del cotxe no assegura de cap manera l'habilitat del conductor. En aquesta analogia, l'enginyeria del cotxe correspon a la intel·ligència innata, i l'habilitat del conductor correspon a la capacitat operativa que anomenem raonament o pensament. Treure el màxim profit del cotxe requereix la màxima habilitat per conduir-lo.
Certament les persones tenen una intel·ligència innata, i també és cert que es pot millorar una mica. Però el que si es pot millorar molt, és la nostra capacitat de pensar. Podem aprendre tècniques, eines, fer pràctiques, i al cap de poc temps, la nostra capacitat de pensar i de generar idees s'haurà incrementat molt significativament.
De Bono va dedicar quasi quasi tota la seva vida a crear i difondre tècniques per millorar la nostra creativitat i capacitat de pensar.
NOTA. Al fer aquesta entrada he vist que l'any passat, Edward De Bono va traspassar. Com he fet en aquest blog respecte a algunes persones que considero fonamentals per la seva aportació a la millora de la humanitat, la propera entrada serà un obituari / homenatge a ell.
Molt sovint es considera que Intel·ligència i Raonament són el mateix. S'ha suposat que la gent intel·ligent, pensa bé o sap raonar amb claredat i profunditat. Això comporta donar per suposat dues coses:
Primera: Si tens una alta intel·ligència, no és necessari que facis res per ser un bon pensador.
Segona: Si tens una intel·ligència baixa, per més que t'esforcis, la teva capacitat de raonar millorarà molt poc.
Tenint en compte aquests supòsits, el que succeeix és que es fa molt poc per millorar la nostra capacitat de raonar. I això també es dona a les escoles i els plans d'estudis. De fet, és quasi excepcional trobar plans o escoles que tinguin assignatures dedicades a aprendre o millorar la capacitat de pensar.
Ara bé, si la nostra concepció del que és el raonament i la intel·ligència és diferent del que donem per suposat, aleshores s'obre tot un nou paradigma.
Si, com defineix Edward De Bono, Raonar és una tècnica operativa mitjançant la qual la intel·ligència actua sobre l'experiència, amb un propòsit, aleshores si que podem desenvolupar eines, tècniques i exercicis per tal de millorar aquesta capacitat.
En moltes de les entrades d'aquest blog -i sobretot en la primera fase- s'han citat o explicat algunes d'aquestes tècniques.
El Mètode Socràtic, tanbé conegut com Maieútica, és de caràcter inductiu basat en la dialèctica. Consisteix a fer aflorar, com si es tractés d'un naixement -d'aquí en ve el nom-, la veritat concebuda com quelcom que s'argumenta que és latent en la ment humana. Per tal d'aconseguir-ho, s'interroga a l'interlocutor pel que fa a una qüestió i, llavors, volent rebatre la seva resposta mitjançant l'establiment de pressuposats conceptes generals, se li demostra el suposat error que hi havia. Amb aquest mètode, s'arriba a un concepte nou que pretén substituir l'anterior, que semblava erroni.
L'estil socràtic o dialògic és el que es basa en preguntes per tal que el receptor mediti i trobi la resposta ell mateix.
El mètode segueix una sèrie de passos per acostar l'interlocutor a la veritat, com si l'interlocutor no sabés arribar a "la veritat" per ell mateix:
Una adaptació informal d'aquest mètode podria ser:
Es poden extreure moltes conclusions a partir de l'estructura del mètode:
- Com més elevada és la pregunta, més conscient s'ha de ser per poder dialogar.
- S'han de respectar les lleis que governen la sintaxi, tant per dialogar com per crear noves paraules.
- A través del diàleg maièutic, dues o més persones parteixen de coneixements diferents i arriben a un mateix coneixement més elevat. Si les posicions són molt pròximes, l'aprenentatge és molt petit.
La idea bàsica del mètode socràtic d'ensenyament consisteix en el fet que el mestre no inculca a l'alumne el coneixement, ja què refusa considerar la seva ment un lloc buit on es poden introduir diverses veritats; per a Sòcrates, és el deixeble qui extreu de si mateix el coneixement.
El mètode científic és un conjunt de tècniques utilitzades per investigar fenòmens, adquirir nous coneixements, o corregir i integrar coneixements previs. Per tal de poder-se qualificar de científic, un mètode d'investigació s'ha de basar en la recol·lecció d'evidència empírica, observable i mesurable, emprant els principis de raonament lògic. El Termcat defineix el mètode científic com aquell «procediment de recerca que es basa en processos lògics del pensament i que s'organitza per relacionar dades i generalitzacions, amb l'objectiu de proposar i contrastar explicacions d'esdeveniments perceptibles». Aquestes tècniques permeten reunir un cos de dades fruit de l'observació i l'experimentació a partir de les quals es poden formular teories.
La principal característica que distingeix el mètode científic d'altres mètodes d'adquisició de coneixement és que els científics tracten de deixar que la realitat parli per si mateixa, i que recolzi una teoria quan se'n confirmen les prediccions i la desafii quan les seves prediccions resultin ser falses. Hi ha un seguit de característiques identificables que distingeixen la investigació científica d'altres mètodes d'obtenció de coneixement. Els investigadors científics proposen hipòtesis com explicacions dels fenòmens i dissenyen estudis experimentals per posar a prova aquestes hipòtesis a través de les prediccions que es poden derivar d'ells. Aquests passos han de ser repetibles per protegir de l'error o la confusió de qualsevol experimentador concret. Les teories que abasten amplis dominis de la investigació poden unir moltes hipòtesis derivades independentment en una estructura coherent i solidària. Les teories, al seu torn, poden ajudar a formular noves hipòtesis o situar grups d'hipòtesis en un context determinat.
La investigació científica té la intenció de ser tan objectiva com sigui possible per tal de minimitzar el biaix. Una altra expectativa bàsica és la documentació, l'arxivament i l'intercanvi de totes les dades recollides o produïdes i de les metodologies utilitzades perquè puguin estar disponibles per a l'estudi curós i els intents que altres científics facin per reproduir-les i verificar-les. Aquesta pràctica, coneguda com la divulgació completa, també significa que es poden fer mesures estadístiques de la seva fiabilitat.
Hi ha dos pilars bàsics del mètode científic:
La hipòtesi és una conjectura basada en el coneixement obtingut mentre es formula una pregunta, la qual pot explicar un comportament. La hipòtesi pot ésser molt específica, per exemple, el principi d'equivalència d'Einstein; o menys específic, per exemple, "espècies de vida desconegudes moren a les profunditats inexplorades dels oceans". El contrast hipotètic produïx verificacions a la hipòtesi plantejada. És una conjectura que deriva en unes conclusions que són les qui proporcionen justament el cos per al contrast hipotètica o alternativa hipotètica, fins i tot la nul·litat hipotètica. Aquesta, al seu torn, no deixa de ser una conjectura que mira de refutar o accepta la hipòtesi plantejada. La seua existència parteix del principi de falsificable, és a dir, la necessitat de poder falsificar unes conclusions per donar-les per vàlides. L'observació és el procés pel qual hom visualitza un fenomen concret que posteriorment pot ser objecte d'experimentació amb les hipòtesis subjacents. L'observació permet constatar anomalies o paradoxes. Aquestes són l'origen de preguntes i interrogants amb què hom mira d'obtenir respostes. El mètode científic aplicat a l'experimentació de les hipòtesis derivades, dona conclusions per extreure'n coneixements científics.
La predicció constituïx una conseqüència lògica que hauria de derivar-se hipotèticament de la hipòtesi plantejada. Una o més prediccions són seleccionades en paral·lel o conjuntament per tal de ser testades o falsificades. L'aplicació del falsificable hauria d'operar en la trobada d'una coincidència amb la predicció, és a dir, si aquesta és compleix, suma més punts per a la seua validesa. El contrast hipotètic permet donar més validesa o descartar-ne les conclusions sobre la base de la detecció de biaixos.
L'experiència posa a prova la validesa d'una hipòtesi i la seua predicció subjacent. Es tracta d'experimentar, és a dir, posar a la pràctica la hipòtesi per tal de mirar si la predicció es pot complir o no. És un procediment ordenat que es du a terme amb l'objectiu de verificar, refutar o establir la validesa d'una hipòtesi.
L'anàlisi s'extreu després de l'experiència. Separa la problemàtica en diversos components, els ordena, etc, per tal d'efectuar-ne deduccions, extreure'n inferències, etc, utilitzant la raó en situacions abstractes. S'encarrega doncs de formular-ne les conclusions. Aquestes tornen a posar-se en qüestió amb el principi de falsable. Aquesta nova fase la presenta la rèplica que es basa en una repetició de l'experiència si cal amb nous instruments, etc, i per part d'una altra persona, aliena a la primera.
En general, totes les disciplines científiques empíriques segueixen aquests passos per arribar a coneixements vàlids:
Una de les preguntes més importants que ens podem fer al llarg de la nostra vida és: Cóm vull viure? o bé, dit d'una altra manera: Què vull fer amb la meva vida?
La proposta d'alguns pensadors - que són molt referents per a mi- te vesants a nivell personal i organitzacional (Goldratt i Russell) Es pot sintetitzar en la frase "Tenir una Vida Plena". Vida plena vol dir en aquest context "Viure amb significat". Viure de forma que entenguem cada una de les nostres àrees d'interès -família, amistats, vida professional, vida organitzacional, vida social- i en funció d'aquesta comprensió o coneixement, prendre decisions, segons els nostres objectius i valors, que tinguin un significat vivencial.
Per arribar a una Vida Plena hem de pensar amb claredat, hem de pensar com si fossim científics. Si ho fem així, podrem connèixer les causes i efectes que governen una situació, i aleshores estarem més preparats per entendre cada una de les nostres àrees d'interès.
L'APDO és una associació que té com a missió Ajudar a les Organitzacions en el seu camí cap a l'excel·lència.
Amb aquest objectiu, APDO s'orienta a promoure la innovació i la creativitat sobre la base del respecte a la dimensió humanística de les persones i el seu desenvolupament social professional i individual.
Probablement el valor més important d'APDO és la seva aportació de coneixement i la seva tasca de compartir aquest coneixement i activitats relacionades amb el desenvolupament organitzacional. En general, les activitats d'APDO són gratuïtes i obertes a la comunitat en general.
Aquest coneixement compartit és fruit de l'aportació de molts experts que durant molts anys han col·laborat amb APDO, tant en condició de socis com d'experts invitats. Alhora APDO, ha anat establint col·laboracions amb diverses associacions estrangeres, i fins i tot, en els seus projectes immediats, APDO té l'objectiu de crear o ser partícep de la creació d'una Càtedra relacionada amb el món empresarial i organitzacional.
Dissabte vinent és Sant Jordi, dia del Llibre. A Catalunya és el dia del Llibre i de la Rosa. Per això aquestes últimes entrades han estat dedicades a llibres que recomanaria i acabo aquesta tanda de recomanacions amb un altre llibre.
La Limitació Humana, és un llibre d'Angela Montgomery. En paraules de la seva autora, "Aquest llibre està dedicat a la gent disposada a pensar, sense importar la incomoditat que costi, i disposada a prendre accions, no importa quan difícils siguin, per a un futur ètic i sostenible".
El Llibre s'enfoca en combinar la Teoria de les Limitacions de Goldratt amb la Teoria del Coneixement Profund de Deming. Montgomery està casada amb un dels experts més reconeguts en la Teoria de Deming - Domenico Lepore-. Ella va conèixer a Goldratt i va quedar impactada pel potencial de TOC. Els dos van crear Intelligent Management, una empresa dedicada a la diseminació del coneixement sistèmic i de les idees de Deming i Goldratt. El llibre no està publicat per cap editorial, sinó que s'ha d'adquirir a través de la seva web www.intelligentmanagement.ws
Quan el vaig trobar, em vaig posar en contacte amb l'autora i li vaig demanar autorització per traduir-lo al català. Em va dir que si i m'hi vaig posar. La traducció la vaig anar fent a poc a poc i les pàgines traduïdes cada setmana, les corregia amb la meva professora d'anglès, l'Alba Nisbett. Estic segur que la traducció és fidedigna, una altra cosa és que com que el meu català no és suficientment bo per ser publicable, no he fet el pas d'enviar-li a l'Angela Montgomery, i per tant, no es troba en català en la web. Per tant, a part de la meva traduccuó no publicada en català, si sabeu prou anglès us recomano que entreu en la web citada i adquirir-lo en versió original amb el títol "The Human Constraint".
Aquesta setmana, prèvia a la setmana de Sant Jordi, voldria recomanar el darrer llibre que va escriure Eli. Goldratt. El seu títol és "La Decisión". Està editat per Granica.
En aquest llibre, escrit conjuntament amb la seva filla Efrat, Goldratt presenta la forma d'elaborar un sistema de pensament lògic i, a la vegada, intuitiu, que ajudi a resoldre conflictes personals i problemes organitzacionals. Està escrit en forma de diàlega entre pare i filla, i ens proposa cóm enfocar-nos per assolir una "vida plena".
Ens torna a recordar, metodologies, explicades en els seus llibres anteriors: Cóm adquirir i reforçar la confiança en la pròpia capacitat per superar obstacles, aprendre a fer-nos responsables dels resultats obtinguts, actuar en busca d'acords guanyar-guanyar, ser flexibles als canvis del context, assolir la plena convicció de que sempre hi ha una millor solució per als inconvenients i practicar la detecció de les seves causes més arrelades.
Probablement cal llegir i rellegir la seva visió i llegat sobre el que significa Vida Plena, i com orientar-nos quotidianament per assolir-la.
Un dels darrers llibres que va escriure Eli Goldratt, és ¿No es Obvio?. També és una novel·la, aquesta vegada, enfocada a la venda al detall. Salvant les distàncies es podria dir que ve a ser per a la venda minorista, el que era "La Meta" per als entorns de producció.
El podeu trobar en castellà, editat per l'editorial Granica.
Després d'uns 3 anys fent entrades sobre una primera fase d'un Diccionari Sistèmic, de tant en tant tornaré a recomanar algun llibre relacionat amb el desenvolupament organitzacional i personal.
Avui us recomano el llibre "El Síndrome del Pajar" de Eliyahu Goldratt. Es va publicar en castellà el 1993 per Ediciones Díaz de Santos. No sé si aquesta editorial segueix activa, però crec que el llibre es pot seguir trobant en altres edicions. Crec que Granica també l'ha publicat. És un dels primers llibres que Goldratt va escriure.
A diferència d'altres llibres de Goldratt, més aviat escrits en forma de novel·la, en aquest l'enfocament és més profund i pedagògic. Hi ha tota una fase del llibre, en la que amb un cas senzill però paradigmàtic explica la metodologia de TOC en els entorns de producció.
Espero que us serveixi.
Fa pocs dies ens va deixar en Miquel Strubell. Va nèixer a Oxford (Anglaterra) el 9 de març del 1949.i va traspassar aquest 5 de març darrer.
Llicenciat en Psicologia i Fisiologia per la Universitat d'Oxford, va obtenir un màster en Psicologia de l'Educació a la Universitat de Londres, i la llicenciatura en Psicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona Va fer recerques en temes de bilingüisme escolar i familiar i ha escrit sobre polítiques lingüístiques, planificació lingüística i temes relacionats.
El 1980 fou cap del Servei de Normalització Lingüística de la Generalitat de Catalunya, També va ser director de l'Institut de Sociolingüística Catalana. I fou membre del consell d'administració, i després vicepresident, del Consorci per a la Normalització Lingüística.
Entre 1999 i 2014 treballà a la UOC (Universitat Oberta de Catalunya), primer com a director adjunt dels Estudis d'Humanitats i Filologia, i entre l'abril de 2001 i el setembre de 2004, com a director del programa d'Humanitats. Hi fou professor dels Estudis d'Arts i Humanitats, i membre de la comissió redactora del Libro Blanco del Grado en Humanidades.
Entre 1985 i 2014 fou director d'activitats de la Fundació Congrés de Cultura Catalana. D'ençà la seva fundació el mes de novembre de 2002 i fins a la seva dissolució el juny de 2005, fou president de Catalunya 2003, una associació política que reclamava més autogovern per a Catalunya. Des de 2006 va ser membre-fundador de la plataforma independentista Sobirania i Progrés. El setembre de 2009 va ser membre del grup inicial de promotors del "Moviment per la Independència" que esdevindria l'"Assemblea Nacional Catalana". També va ser membre del Consell Consultiu de la Plataforma per la Llengua.
Fou primer secretari executiu, i després director, de la Càtedra Linguamón-UOC de Multilingüisme d'ençà de l'any 2006 (des de la supressió de Linguamón a finals de 2011, la càtedra es diu simplement Càtedra de Multilingüisme de la UOC), fins a la seva jubilació el setembre de 2014.
La raó d'aquest Obituari és fer un homenatge a una persona que va posar els valors
més nobles de les humanitats com a guia de la seva vida i obra. Aquest és el focus
que també ha de guiar qualsevol avenç en el coneixement i pràctica del Desenvolupament
Organitzacional.
