En la reflexió de la setmana passada
comentava el cas d’una baralla força violenta entre pares d’uns nens que
estaven jugant un partit de futbol de categoria infantil. En un programa de
televisió d’aquesta setmana, vaig veure una tertúlia sobre aquest tema. Hi
havia un entrenador d’elit, un àrbitre ja retirat i un psicòleg. Tot el que
deien era correcte i sense res a objectar. És més, algunes de les coses que van
dir em van fer seguir pensant en la qüestió.
D’una banda, parlaven de la importància que
té l’educació i que els pares donin exemple d’un bon comportament als fills. I,
com sembla majoritàriament acceptat, l’educació i l’aprenentatge de les bones
accions són els pilars per aconseguir ser millors com persones i col·lectius
socials. No nego això de cap manera, però falta quelcom. En la tertúlia tots ells
manifestaven que s’havien equivocat diverses vegades en les seves accions o
donant exemple als seus fills. Evidentment això ha de ser així. No conec cap
persona que no s’equivoqui o s’hagi equivocat. Això em va fer pensar en el fet
que tots nosaltres, en un moment o
altre, transgredim les lleis, normes o comportaments “correctes”. Qui de
nosaltres no ha sobrepassat alguna vegada els límits de velocitat quan
conduïm?, o qui no ha passat el carrer amb un semàfor en vermell com a vianant?
o qui no ha pagat algun servei sense fer-ho d’una forma estrictament legal?.
Crec que ningú es pot comportar sempre correctament. Però no només en coses que
podríem anomenar “lleus”. La mateixa pregunta ens la podem fer per coses més
“greus” amb tots els graus de matís que vulguem. Temes com corrupció, suborns, tràfic
d’influències, robatoris, vexacions, fraus, o delictes de tot tipus.
En tots els casos, veurem que sovint
transgredim les lleis i, d’altra banda, som persones educades, amb talent, amb
sentiments, i a vegades realment altruistes.
I per què?, Cóm és que ho fem?, Sabem que ens
fem?. Potser qüestionant tot un grup de premisses o supòsits que donem per
irrefutables i establint les relacions de dependència entre aquestes i les
conclusions que fem podríem trobar algunes causes arrel d’aquestes paradoxes o
comportaments.
Deixant de banda els casos de psicopatologies
clares o “malalties mentals”, veiem que en allò que considerem “població normal”
es donen les situacions descrites abans. També veiem l’educació i el bon
comportament no són garantia sempre de bones accions. Evidentment ajuden, però
no garanteixen que no es produeixin aquestes accions.
Premissa: L’educació i els bons exemples ajuden a tenir un millor
comportament individual i col·lectiu.
Conclusió: L’educació i el bon exemple no garanteixen un millor
comportament individual i col·lectiu.
