Sabem què ens fem ? (5)

El conflicte entre els interessos globals i els individuals és general i constant. No depèn de les cultures ni de les èpoques. Les persones som éssers humans que no podem viure sols. Ens hem d’agrupar socialment. Però a la vegada, reivindiquem sempre que podem la nostra llibertat individual. Això fa que estem en conflicte entre els interessos de les persones, estrictament individuals, i els de ls grups socials.

Però, cóm pot ser que si tots podem raonar amb un mínim de sentit comú, veiem les coses de forma tant diferent i estiguem constantment en conflicte? Cóm pot ser que les diferents opcions polítiques tinguin uns suports tan semblants?. Dit d’una altra manera, cóm pot ser que les polítiques de dretes tinguin un suport de la meitat de la població i les d’esquerres l’altra meitat? Si una fos clarament millor que l’altra, evidentment hauria de tenir un suport molt més ampli.

Cóm es pot explicar per què  més o menys la meitat de la població es consideri de dretes o l’altra meitat d’esquerres?. Les persones volen viure el millor possible dins dels nostres grups socials (pobles, ciutats, comunitats, nacions, estats i món en general). Per aconseguir aquest objectiu global hem de satisfer dues necessitats.

La primera és que tothom tingui la màxima llibertat possible. Si no tenim llibertat individual no podrem viure bé, ja que ens faltarà una característica humana pròpia. Si no ens considerem lliures, d’una forma o altra ens considerem serfs o esclaus.

La segona necessitat és que tot el grup ha de millorar. No serveix que uns quants o pocs millorin, però que alhora uns altres empitjorin les seves condicions de vida. Així no viurem el millor possible com a grup social. Tots entenem que com a membres d’un grup, tenim uns drets i uns deures. Els drets són els que ens permeten anar millorant. Els deures són les obligacions que ens imposem per garantir aquestes drets i no viure en un entorn on la norma sigui la llei del més fort.

Tenint en compte aquestes dues necessitats, la gent s’organitza per intentar aconseguir-les, i encara que no són excloents entre elles, les formes polítiques a les que ens hem acostumat prioritzen una o altra basant-se en creences i supòsits que si entren en conflicte entre ells. Així els supòsits de les persones i polítiques de dretes, consideren que la llibertat individual és el gran motor de la millora de les persones, i la societat s’ha d’organitzar per garantir aquesta llibertat i que els deures social també s’han d’orientar a assegurar aquesta llibertat. Però, per la gent i polítiques d’esquerres, la solidaritat, la necessitat de prioritzar la millora per al màxim número de persones és el factor principal d’una societat millor. I si això vol dir, posar alguns límits a la llibertat individual, cal fer-ho.

Evidentment, com que tant la llibertat dels individus com el benestar del grup són dos objectius, justos, ètics i legítims, les opinions personals i les polítiques dels que tenen el suport d’aquestes persones també ho són.  Això pot explicar que a l’hora de prioritzar la llibertat individual o el benestar social, la gent es posicioni d’una forma molt semblant.

Per a mi, la premissa i conclusió d’aquesta reflexió pot ser:

Premissa:La llibertat i la solidaritat no s'assoleixen totalment al mateix temps.

Conclusió: La balança de la Història es decanta per prioritzar la llibertat individual per sobre de la solidaritat.