Sabem què ens fem? (3)

En la reflexió de la setmana passada comentava el cas d’una baralla força violenta entre pares d’uns nens que estaven jugant un partit de futbol de categoria infantil. En un programa de televisió d’aquesta setmana, vaig veure una tertúlia sobre aquest tema. Hi havia un entrenador d’elit, un àrbitre ja retirat i un psicòleg. Tot el que deien era correcte i sense res a objectar. És més, algunes de les coses que van dir em van fer seguir pensant en la qüestió.

D’una banda, parlaven de la importància que té l’educació i que els pares donin exemple d’un bon comportament als fills. I, com sembla majoritàriament acceptat, l’educació i l’aprenentatge de les bones accions són els pilars per aconseguir ser millors com persones i col·lectius socials. No nego això de cap manera, però falta quelcom. En la tertúlia tots ells manifestaven que s’havien equivocat diverses vegades en les seves accions o donant exemple als seus fills. Evidentment això ha de ser així. No conec cap persona que no s’equivoqui o s’hagi equivocat. Això em va fer pensar en el fet que tots nosaltres, en un  moment o altre, transgredim les lleis, normes o comportaments “correctes”. Qui de nosaltres no ha sobrepassat alguna vegada els límits de velocitat quan conduïm?, o qui no ha passat el carrer amb un semàfor en vermell com a vianant? o qui no ha pagat algun servei sense fer-ho d’una forma estrictament legal?. Crec que ningú es pot comportar sempre correctament. Però no només en coses que podríem anomenar “lleus”. La mateixa pregunta ens la podem fer per coses més “greus” amb tots els graus de matís que vulguem.  Temes com corrupció, suborns, tràfic d’influències, robatoris, vexacions, fraus, o delictes de tot tipus.

En tots els casos, veurem que sovint transgredim les lleis i, d’altra banda, som persones educades, amb talent, amb sentiments, i a vegades realment altruistes.

I per què?, Cóm és que ho fem?, Sabem que ens fem?. Potser qüestionant tot un grup de premisses o supòsits que donem per irrefutables i establint les relacions de dependència entre aquestes i les conclusions que fem podríem trobar algunes causes arrel d’aquestes paradoxes o comportaments.

Deixant de banda els casos de psicopatologies clares o “malalties mentals”, veiem que en allò que considerem “població normal” es donen les situacions descrites abans. També veiem l’educació i el bon comportament no són garantia sempre de bones accions. Evidentment ajuden, però no garanteixen que no es produeixin aquestes accions.

Premissa: L’educació i els bons exemples ajuden a tenir un millor comportament individual i col·lectiu.

Conclusió: L’educació i el bon exemple no garanteixen un millor comportament individual i col·lectiu.