El quart tipus d'estructura organitzacional, segons Minzberg, és la Forma Divisional. És una estructura formada per una sèrie d'entitats autònomes acoplades mitjançant una estructura administrativa central. En aquest tipus, més que persones o professionals com a membres del nucli d'operacions, són unitats de la línia mitja, anomenades divisions. Generalment a l'administració que les acobla se l'anomena seu central. Aquest tipus d'organització es dona molt en el sector privat de l'economia industrialitzada.
En la seva estructura bàsica es tendeix a l'agrupació a base del mercat per a les unitats de la part superior de la línia mitja. La dispersió (i duplicació) de les funcions operatives minimitza la interdependència entre divisions, de manera que cada una d'elles pot funcionar com entitat semiautònoma, sense necessitat de coordinar-se amb les altres. El número -gran o petit- de divisions queden agrupades pel comandament de la seu central, és a dir, que en la forma divisional l'àmbit de control de l'àpex estratègic pot ser força ampli. La forma divisional requereix una descentralització de tipus paral·lel, vertical i limitat. En general, la seu central permet que les divisions gaudeixin d'una autonomia quasi completa per prendre les seves pròpies decisions, controlant després el resultat de les mateixes.
El principal mecanisme de coordinació en la forma divisional és la normalització dels resultats, i el paràmetre de disseny central, el sistema de control del rendiment.
La forma divisional produeix els seus millors resultats amb estructures de burocràcia maquinal en les seves divisions, fins i tot, va obligant a les mateixes a que adoptin aquesta forma, independentment de quines siguin les seves tendències naturals. Cada divisió ha de tractar-se com un sol sistema integrat amb un sol conjunt consistent d'objectius. Aquests objectius han de ser operatius, és a dir, han de prestar-se a mesures quantitatives de control del rendiment.
El fluxes de comunicació i de decisió de la forma divisional reflecteixen un fet molt important: existeix una clara divisió del treball entre la seu central i les divisions. La comunicació entre ambdues està restringida i sol ser de naturalesa formal, limitada principalment a la transmisió de normes de rendiment cap a les divisions, i dels resultats corresponents cap a la seu central. Aquesta es complementa amb els intercanvis personals entre directius d'ambdòs nivells, però aquests també estan curosament limitats. Si hi ha massa coneixement detallat en la seu central, pot fomentar-se la intromissió en les decisions de les divisions, la qual cosa resulta contraproduent per a la funció mateixa de la descentralització, és a dir, per a l'autonomia de les divisions.
Tècnicament, la divisionalització només és possible quan el sistema tècnic de l'organització pot ser eficientment separat formant segments, un per cada divisió.
La forma divisional és idònia per als entorns que no són ni molt complexes ni molt dinàmics, que són de fet els mateixos que es presten a acollir a les burocràcies maquinals. La forma divisional és la reacció estructural pròpia d'una burocràcia maquinal integrada, que funcioni en un entorn simple i estable (generalment sense enormes economies d'escala) i que hagi diversificat en la dimensió horitzontal els seus serveis o línies de productes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada