L'últim tipus d'estructura organitzativa, segons Mintzberg, és l'Adhocràcia. La innovació sofisticada, una de les condicions de supervivència de les empreses i organitzacions actuals, necessita una configuració estructural molt diferent a les anteriors, ja explicades en les darreres entrades. Ha de ser capaç de combinar experts provinents de diferents camps per formar equips de projectes AD HOC que funcionin sense impediments. A aquesta estructura se l'anomena Adhocràcia.
En l'Adhocràcia es disposa d'una estructura summament orgànica amb una escassa formalització del comportament; una elevada especialització horitzontal del lloc basada en una preparació formal; una tendència a agrupar als especialistes en unitats funcionals en el que correspon a assumptes interns, però desplegant-los en petits equips de projectes formats basant-se en el mercat per a la realització del seu treball: un ús de dispositius d'enllaç per fomentar l'adaptació mútua -elprincipal mecanisme de coordinació- dins i entre aquests equips; i una descentralització selectiva cap i dins dels mateixos, que estan situats en diferents punts de l'organització, constituint diferents combinacions de directius de línia i experts d'staff i d'operacions.
Com que innovar significa trencar amb les pautes establertes, l'organització innovadora -com és l'adhocràrica- no pot comptar amb cap forma de normalització per a la seva coordinació. L'estructura de l'adhocràcia ha de ser flexible, autorenovadora, orgànica. De totes les configuracions estructurals, l'adhocràcia és la que menys respecta els principis clàssics de gestió, especialment la unitat de comandament. L'adhocràcia ha de contractar i conferir poder a experts, professionals dels quals els coneixements i habilitats han estat desenvolupats a fons en programes de preparació. A diferència de la burocràcia professional, l'adhocràcia no pot recòrrer per a la seva coordinació, a les habilitats normalitzades d'aquests experts, ja que això conduiria a la normalització en lloc de la innovació. El que ha de fer és concebre els coneixements i habilitats existents com bases, a partir de les quals, poder construir altres de nous. L'adhocràcia ha de transgredir els límits de l'especialització i la diferenciació convencionals. En les adhocràcies, els diferents especialistes han de reunir les seves forces en equips multidisciplinars, cada un dels quals es forma al voltant d'un projecte d'innovació determinat.
En l'adhocràcia hi ha una distribució força ecuànime del poder en totes les seves parts. El poder de decisió està distribuït entre directius i no directius en tots els nivells de la jerarquia, segons la naturalesa de les decisions que s'hagin de prendre. No hi ha ningú en l'adhocràcia que monopolitzi el poder a fí d'innovar. Els directius es converteixen en membres funcionals dels equips de projectes, amb la responsabilitat especial d'aconseguir la coordinació entre els mateixos.
En el cas de la formulació d'estratègies, aquestes es van formulant implícitament per les decisions que es van prenent. Els alts directius en l'àpex estratègic no dediquen gaire temps a la formulació d'estratègies, però si a les batalles que sorgeixen en torn de les eleccions estratègiques i en la gestió de moltes altres anomalies provinents de totes les parts d'aquestes estructures fluides. Els alts directius també tendeixen a dedicar molt temps al control de monitorització dels projectes. Però potser el rol més important de la direcció general en l'adhocràcia sigui el d'enllaç amb l'entorn extern.
L'adhocràcia és l'única estructura possible per als que creuen en una major democràcia amb menys burocràcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada