Com apuntava en l'entrada anterior, la hipòtesi de treball per analitzar el conflicte genèric que semblem tenir durant tota la nostra història és que "les persones no són intrínsecament bones".
No sóc psicòleg, i tinc força amics d'aquesta professió, i en general, quan hem tocat aquest tema, em diuen, que la persona no és dolenta "per se". Una altra cosa és que molts dels nostres actes fan mal a altres persones, però això és degut a múltiples causes. No és el meu objectiu debatre aquesta qüestió. El que em proposo és plantejar una hipòtesi, aportar fets, coneixements o evidència que li donin validesa, i aleshores plantejar alternatives per intentar saber cóm es podria millorar la situació.
HIPÒTESI: Les persones no són intrínsecament bones. Són animals dels quals el seu comportament és conseqüència d'un equilibri entre diverses regions del seu cervell que no es poden evitar.
DADES O CONEIXEMENTS ACCEPTATS,( i fins i tot demostrats en alguns casos): Totes les persones tenen un sistema cerebral, que té com a base el Tall Encefàlic, que és el que regula les funcions bàsiques del ritme vital, batecs del cor i la respiració. La primera coronació del tall és la zona anomenada complex R, seu de l'agressió, del ritual, de la territorialitat i de la jerarquia social. Rodejant aquest complex es troba la zona o sistema límbic, que és on resideixen els estats d'ànim i les emocions, preocupacions i cura per les cries. La zona més exterior, i la més jove en sentit evolutiu, és l'escorça cerebral. Aquí és on la matèria es transforma en consciència. És on es generen la intuïció i l'anàlisi crítica, les idees i inspiracions, on desenvolupem la capacitat de llegir i escriure, on fem matemàtiques, ciència i creem música. L'escorça regula la vida conscient. És la que dona diferenciació a la nostra espècie.
El que sovint suposem és que l'escorça domina tot el sistema, i en conseqüència creiem que amb educació, normes, bons exemples, podem ser tots bons i respectar-nos en tots els sentits. Aquest supòsit no té en compte que l'escorça no domina, sinó que viu en una tregua incòmoda amb la zona límbica i el complex R. Per tant, no en hi ha prou amb satisfer necessitats bàsiques, en millorar l'educació i les normes de convivència i control social. Tot i que l'escorça, a vegades pot frenar instints bàsics, la força del complex R i del sistema límbic són enormement fortes i primàries.
Potser hem d'acceptar que les persones són bàsicament animals socials, i que l'esperança, però no de forma inevitable, és que evolutivament l'escorça prengui un domini més clar sobre tot el sistema.
En la propera entrada apuntaré algunes possibles vies que podria prendre el nostre desenvolupament social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada