MÈTODE SOCRÀTIC

El Mètode Socràtic, tanbé conegut com Maieútica, és de caràcter inductiu basat en la dialèctica. Consisteix a fer aflorar, com si es tractés d'un naixement -d'aquí en ve el nom-, la veritat concebuda com quelcom que s'argumenta que és latent en la ment humana. Per tal d'aconseguir-ho, s'interroga a l'interlocutor pel que fa a una qüestió i, llavors, volent rebatre la seva resposta mitjançant l'establiment de pressuposats conceptes generals, se li demostra el suposat error que hi havia. Amb aquest mètode, s'arriba a un concepte nou que pretén substituir l'anterior, que semblava erroni.

L'estil socràtic o dialògic és el que es basa en preguntes per tal que el receptor mediti i trobi la resposta ell mateix.

El mètode segueix una sèrie de passos per acostar l'interlocutor a la veritat, com si l'interlocutor no sabés arribar a "la veritat" per ell mateix:

1. Es planteja una qüestió
2. L'interlocutor hi dona una resposta, que immediatament és discutida o rebatuda pel mestre.
3. A continuació, se segueix una discussió sobre el tema que confon l'interlocutor. Aquest moment de confusió, d'incomoditat per no veure clar quelcom que abans del diàleg es creia saber perfectament, és una condició necessària per a aprendre. En molts d'aquests casos l''interlocutor pot " fer-se mal", ja que moltes d'aquestes respostes poden causar dolor sentimental i psicològic. Això és, perque en cert mode, s'accepta el fet que ens hem equivocat i canviem la nostra manera de pensar.
4. Després d'aquest moment de confusió, la intenció del mètode maièutic és elevar-se progressivament a definicions cada vegada més generals i precises de la qüestió que s'investiga (la virtut, la ciència, la bellesa...).
5. La discussió conclou quan l'alumne, gràcies a l'ajuda del mestre, aconsegueix assolir el coneixement precís, universal i estricte de la realitat que s'investiga.

Una adaptació informal d'aquest mètode podria ser:

1. Es fa una pregunta, que com més intensa és, més llarga és la conversa, i com més laxa és la pregunta, més curta és la conversa.
2. L'altre persona respon, si sap la resposta, i sinó, simplement pregunta el que no ha entès de la pregunta.
3. Es forma un diàleg maièutic de preguntes i respostes, en les que la resposta és opcional, però la pregunta és necesària per poder pasar el torn. Si no es compleix aquest requisit, el joc acaba ràpidament.
4. Es pot arribar a una nova realitat, o es pot entrar en "final de coneixement", moment en què cap dels interlocutors sap la resposta.
5. Després del final de coneixement, es pot començar una nova conversa maièutica amb una altra persona a partir del punt de "final de coneixement"

Es poden extreure moltes conclusions a partir de l'estructura del mètode:

- Com més elevada és la pregunta, més conscient s'ha de ser per poder dialogar.

- S'han de respectar les lleis que governen la sintaxi, tant per dialogar com per crear noves paraules.

- A través del diàleg maièutic, dues o més persones parteixen de coneixements diferents i arriben a un mateix coneixement més elevat. Si les posicions són molt pròximes, l'aprenentatge és molt petit.

La idea bàsica del mètode socràtic d'ensenyament consisteix en el fet que el mestre no inculca a l'alumne el coneixement, ja què refusa considerar la seva ment un lloc buit on es poden introduir diverses veritats; per a Sòcrates, és el deixeble qui extreu de si mateix el coneixement.