En aquest comentari, reflexiono sobre el
comentari: “Sabem què ens fem?” (4). En aquest cas, la premissa era: “Quasi
tothom segueix la llei del mínim esforç, fins i tot a l’hora de pensar i
decidir coses que són molt importants”. La conclusió era: “En general abdiquem de les nostres
responsabilitats socials, delegant en professionals de la política que no tenen
gaires escrúpols per decidir el millor per a ells i la seva minoria
oligàrquica, prescindint dels interessos de la majoria o de tota la resta de la
societat”
Quin podria ser el núvol corresponent? Jo
proposo el següent:
El conflicte es pot llegir de la següent
manera:
Per Viure amb la màxima comoditat tan individualment
com col·lectivament, la gent actua en general, de forma rutinària, i s’acostuma a
seguir la llei del mínim esforç, fins i tot a l’hora de prendre decisions
importants.
Per seguir la llei del mínim esforç, la gent abdica
de les seves responsabilitats socials,
delegant en professionals de la política que
no tenen gaires escrúpols per decidir el millor per a ells i la seva minoria
oligàrquica, prescindint dels interessos de la majoria o de tota la resta de la
societat.
Però també:
Per Viure
amb la màxima comoditat tan individualment com col·lectivament, els interessos individuals i els interessos globals o socials
han
d’estar satisfets de forma
conjunta, o almenys evitant al màxim els
conflictes.
Per que els interessos individuals i els socials estiguin satisfets
de forma conjunta, o almenys evitant al màxim els conflictes, la gent ha de
prendre part activa en les decisions socials, tant si estan directament
relacionades amb els seus interessos individuals com si estan relacionades amb
interessos globals o generals.
Una vegada més, és bo recordar que molt sovint quan
verbalitzem aquest tipus de relacions que constitueixen un conflicte, problema
o situació d’una certa paradoxa, veiem que el que semblava evident ja no ho és
tant.
Sembla clar que hi ha una relació que ens
agradaria canviar, que és: Per
seguir la llei del mínim esforç, la gent abdica de les seves
responsabilitats socials, delegant en professionals de la política que no tenen
gaires escrúpols per decidir el millor per a ells i la seva minoria
oligàrquica, prescindint dels interessos de la majoria o de tota la resta de la
societat.
Podem ser creatius i pensar en algunes
alternatives? Evidentment si. Podríem intentar que els polítics i sobretot els
partits polítics actuessin més honradament respecte a la societat. També
podríem intentar que aquests o les elits oligàrquiques fossin més conscients
del valors ètics i dels drets humans en general. Això és el que molt sovint
demanen les persones compromeses amb les millores socials o la pròpia ciutadania
quan fa manifestacions o impulsa moviments reivindicatius.
Hi ha alguna altra orientació per afrontar
aquesta relació, encara que d’entrada pugui semblar utòpica? (també molts
podríem considerar utòpiques les esperances dipositades en reivindicacions
ciutadanes o que els partits i les elits canviïn en el seu comportament i
valors). Jo estic convençut que si, i una vegada acabada aquesta sèrie, hi
dedicaré unes quantes reflexions.
